Ressenya
de l’estudi de Abelard Saragossà: “Des dels carrers de la Ribera cap a un modellingüístic valencià digne, identificador, assimilable i practicable”.
L'autor
d’aquest pròleg es Abelard Saragossà i Alba, filòleg valencià i professor de la
Universitat de Valencià, que en 2016 va ser elegit acadèmic de l’Acadèmia
Valenciana de la Llengua, i que estudia com acostar el valencià popular al
culte i científic, a més, defén la llengua com una construcció social que porta
en si mateixa la cultura d’un poble que ha de ser valorada, com es veu
representat en aquest text.
Saragossà utilitza un llenguatge positiu,
comprensiu, alegre i proper als parlants d’aquesta llengua amb la utilització
d'arguments de diferent tipus, entre ells destaquen els d’autoritat, els
estadístics i els d’experiència, complementats per multitud d’exemples
aclaridors i de preguntes retòriques que atrauen l’atenció del públic. A més,
l’estructura del text per subtítols impactants ajuden al lector a continuar
llegint.
L’objectiu èxplicit del text és descriure la
ideologia lingüística i l’èxit de l’autor en el seu llibre, però realment
l'objectiu implícit, pot ser el principal, és motivar als lectors a
què prenguen consciència de la importància del valencià com a llengua
d’ús públic i en un segon pla, a què lliguen aquest llibre. Tot això introduït
dins d’una contínua comparació política entre la ideologia lingüística
d’esquerres i la de dretes.
Per una part, la ideologia d’esquerres, a la
qual pertany l’autor del llibre i l’autor d’aquest text, afirmació justificada
per la forma de parlar d’aquesta ideologia com a democràtica, humanitzadora,
solidària i realista; que parteix del llenguatge del poble per a fer les normes
lingüístiques més coherents i senzilles per als parlats i la relaciona amb la
Renaixença i el Modernisme. Mentre que la ideologia de dretes, relacionada amb
el noucentisme català i la burocràcia, quasi no utilitza el valencià i si ho
utilitza és per a guanyar vots. A més, està unit al centralisme, a
l'elitisme i a l'essencialisme que compliquen negativament la llengua, ja que
els parlants han d'adequar-se a unes normes que no entenen o no són practiques
i que creen inseguretat i faltes d’ortografia provocant una sensació de
desmotivació que propicia l’abandó de l’aprenentatge de la llengua.
L’autor també fa èmfasi en els
castellanismes com a element a corregir, no obstant això, s’ha de
tenir en compte que totes les llengües que estan en contacte acaben influenciant-se,
com per exemple els anglicismes. A més, si partim del llenguatge que parla la
gent als carrers, hauríem de tenir en compte aquestes variacions no
evitant el seu ús, sinó, més bé, fent conéixer la paraula en
valencià, d’una forma constructiva com assenyala Saragossà.
Els últims subtítols parlen un poc de la
importància de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, com a institució
que podria escoltar i contestar argumentadament les propostes, tenir un
contacte directe amb els parlants i divulgar ràpidament les novetats gràcies
a l'ajuda de membres i col·laboradors. Aquestes solucions
podrien desfer la utopia del valencià com a llengua culta identificadora,
assimilable i practicable.
No obstant això, en la realitat pareix que el
català, en lloc de col·laborar amb el valencià, el supedita, acció
que no és democràtica i que denota un
símptoma d'hipocresia al dir que el castellà és una llengua
que domina al català, mentre que el català fa quasi el mateix amb el valencià i
això és una cosa que es hauria de tenir en compte, ja que
per exemple, els certificats d’idiomes tenen el català però no el valencià,
desqualificant-la a ella i als seus parlants.
Tot aquest
entramat, pot ocasionar
dubtes al voltat d'una estratègia per a evitar la unió total del
valencià amb el català, balear... motivat per algun origen polític dels que ara
estan al poder i que sense dubte és massa complicat si no es té una
formació profunda al voltant d’aquest tema, fet que encara no he pogut estudiar
i que per tant no puc donar una opinió crítica.
En conclusió, el pròleg presentat ens fa
reflexionar i obrir preguntes al voltant de les normes ortogràfiques,
de l'educació rebuda com a estudiants, de les formes de fer una
cohesió sociolingüística i de la importància de la política en el plànol
lingüístic; però sense dubte, el objectiu que persegueix ho aconsegueix, perquè
ens produeix una necessitat imperiosa de llegir el llibre.
