Bocetos; análisis de algunos poemas (valenciano)

ODA A ESPANYA

A)    Context.

Es tracta d’un poema anomenat “Oda a Espanya” que va escriure Joan Maragall en 1898, any en el qual va succeir la guerra de Cuba, on Espanya va perdre la possessió d’aquesta colònia.


Maragall pertany a una família de classe alta, això va facilitar que poguera estudiar dret i periodisme, convertint-se a més, en un dels poetes més importants del modernisme.


Als inicis del segle XX, pren importància en sa vida la política nacionalista que es pot veure reflectida en altres poemes.


L’obra esmentada és de gènere poètic, és a dir, es tracta d’un poema escrit en un llenguatge estendard, per tant, està utilitzant un codi lingüístic per un canal escrit en paper.


La llengua emprada segurament siga el Català tortosí, per l’ús de mots com “ton honor”i “ barcos”, ja que, a més, l’autor es Barceloní, és a dir, d'eixa zona.


Pel que fa a l’objectiu, un poema ha d'envellir el missatge però, en aquest cas es fa una ironia, és a dir, es tracta d’una crítica a Espanya. L’autor no vol únicament fer bonic el missatge, sinó també denunciar la mort de tanta gent en una guerra que en realitat no els aporta res.

B)     Text

El poema està estructurat en 8 estrofes de 5 versos octosíl·labs cadascuna. A més, cada vers té una censura, on cada hemistiqui conté 4 síl·labes.

La rima en aquests versos és consonant i masculina, on sols rimen dos de cada estrofa, a excepció de la primera que és assonant i en rimen tots menys u, és a dir, la mira seria:
ABAA A - CDEEF - GHIIJ - KLMNNO – PQRRS – STUVV – WXYYZ – ABCCD

Respecte als canvis d'estrofa, es pot veure un vers en cadascuna d’elles de 4 síl·labes sense censura, que funciona com un hemistiqui a soles.

No obstant això, si tenim en compte els hemistiquis i la rima anterior, es comprova que es repeteixen paraules com a eco, ja que, el primer hemistiqui del primer vers acaba en “llengua” i el primer hemistiqui del segon vers acaba en la mateixa paraula, com també acaba en ella el primer hemistiqui del quart vers.

En resum, es repeteixen les següents paraules: “llengua”, “massa”, “glòries”, “sang”, “records”, “vida”, “Espanya” “Salva’t”. Aquestes funcionen com a enllaç entre versos.
També trobem anàfores i catàfores respectives a Espanya i al seu fill com a eix de tota l’obra, com ho són:

-          Espanya: “pocs t’han parlat”, “teves glòries”, “teus records”, “has viscut trista” “teus fills” ...

-          Fill: “llengua no castellana”, “parlo en”, “la meva atronadora veu”...

En conjunt sembla una part del diàleg entre un ciutadà d'Espanya i Espanya, per tant, es fa una personificació d'aquesta. La part del diàleg representat és un monòleg on el fill (ciutadà) que anà a una guerra llunyana, per mar, demana als governants ( Espanya) que escolten el que ha de dir.

Si analitzen amb més profunditat, veurem com el títol del poema ja es tracta d’una ironia, perquè una Oda és un cant heroic, però en aquest cas no es fa un cant positiu a Espanya, sinó tot el contrari, un càntic a la importància que se li dóna a les conquestes, els diners i a les honres per damunt de les persones.

Troben així isotopies respectives a la mort o a perill com o són: morts, trista, sang, vessada és morta, tràgica duies, morts els fills, honres mortals, funerals, morissin, l’atzar, arranca el plor, salva’t, tant de mal, perills.

També respectives a la geografia marítima: vora del mar, vaixells, ponent, ona brava, terra aspra.

Per últim les respectives a la llengua: no castellana, veu, llengua, parla.

Trobaríem un altre conjunt d'isotopies que funcionen com a antonímies a les de mort, ja que l’autor fa èmfasi en eixa dualitat, entre el que es mostra (glòries; festes; replens; feconda, alegre i viva) i allò que és en realitat (glòries de morts; funerals; ningú; perderes; trista; morta).

L’autor reforça la utilització d’una llengua minoritària, de l’honor com a maquillatge d'eixa mort absurda i de la necessitat d’Espanya de canviar. Ho fa a través de paral·lelismes (última estrofa, segon i tercer vers), polisíndetons (segona estrofa) i exclamacions i interrogacions retòriques (estrofa tres, quatre, sis, set i huit). Per tant, podríem dir que aquests són els punts principals del poema.

Continuant amb aquesta hipòtesi, trobem que l’autor denuncia la poca importància que se li dóna a la diversitat de llengües a través d'eixa negació: “no castellana”, en lloc de dir llengua valenciana, per exemple. Aquesta forma de diferenciar una llengua de l’altra amb horitzontalitat, ho fa verticalment, comparant-la amb la castellana, per això aplica mots com: “no castellana”, “l’altra”, “parlen pocs” ...

Seguim amb l’honor com a maquillatge, que ocupa tot el poema, per tant, és el tema principal, així robem metàfores com “la terra aspra” i “vida és la sang”; metonímies com “Vessar la sang inútil”; sinècdoques com: “cap a l’atzar” (mar i perills) i “ona brava i ponent” (vents i mar)

Per últim, la necessitat del canvi d'Espanya es veu a través de metàfores i exclamacions retòriques.

C)    Conclusió. 

L’autor fa referència a la guerra de Cuba o desastre del 98 on les tropes Espanyoles van ser derrotades i es va terminar part del gran dominí espanyol que va adquirir en el seu passat.


L'“Oda a Espanya” mostra eixe sentiment de depressió i desil·lusió que va tindre la major part de la població espanyola. I també l'actitud supèrbia dels dirigents espanyols de no tindré en compte a la gent i enganyar-la amb falsos sentiments i motius per a què moren en nom d’altres.


Totes les guerres que van anar perdent formen part d'eixa perduda de gent per part d’una minoria que sols notaran l’absència de riquesa.


En resum, l’autor es torna part d'eixos militars que anar a morir a una guerra que no és realment seua, per això utilitza la primera persona en tot el poema, com a una persona anònima, una més, inclús entranya perquè en tenir el seu propi idioma, la seua pròpia cultura, etc. es pot no sentir part d’Espanya i pot utilitzar eixa comparació que fa com a motiu satíric.

VELES E VENTS

A)    Context.

Aquest poema  pertany a Ausiàs March, poeta,cavaller i escriptor medieval  que va nàixer a  Gandia en 1459 i que pertany a la petita noblesa.  Per tant, va participar en expedicions, com la de Sardenya i la de Tunis.

Va ser un dels poetes més importants del Segle D’Or Valencià, això, segurament degut a les aficions per el vers que tenia la seva família i que van inculcar-li, convertint-lo en la influencia de molts poetes posteriors de llengua castellana. 

 En aquesta obra es pot comprovar  una tendència estètica trobadoresca, ja que Ausiàs continua fidel a l’estructura de la cançó però, al mateix temps, es veu afectat per les noves idees renaixentistes que arriben d’Itàlia. A més, de les quatre temàtiques que marquen les seves composicions, aquesta es pot classificar com  a espiritual i amorosa.

B)     Text

Aquesta obra presenta un codi lingüístic i un canal escrit preparat, amb un àmbit d’us acadèmic i un registre culte, ja que, en aquest període de la historia, la majoria de  la població no sabia ni llegir ni escriure i per tant, la llengua escrita era la culta i el receptor no podia ser altre que un públic literat.

Per altra banda, a pesar  de ser de gènere poètic, la tipologia textual es descriptiva, ja que descriu els seus sentiments  durant el viatge  a Valencià des d’Itàlia. Per tant, el poema te la finalitat de descriure la por, la feblesa i els desitjos de tornar a sa casa, es altament emotiu, cosa que es pot comprovar en la subjectivitat del tex per la gran quantitat de dixis personal ( jo poètic), sempre en primera persona del singular. 

Els personatges del poema son els elements del mar, els vents, ell mateix i la dona de la que esta enamorat i a la qual s’adreça en aquest poema. Ella pareix ser  el públic al que va dirigit i com que no dialoga amb ningú, podem concloure que fa un monòleg.  

El tema del present poema és la inconstància de l’amor i la consegüent por a la no-presència de l’amada i el seu amor. Els motius secundaris que el complementen és el tema de la por a la mort  i no per ell sinó perquè si ell mor, l’amada l’oblidarà i no l’estimarà. 

També el tema de la Fortuna , el poeta al·ludeix a ella com que es deixa portar per ella ja que no pot controlar els seus sentiments i per últim,el mar de manera metafòrica , és el lloc on el poeta plasma i reflexa les seues contradiccions amoroses.

Podem sintetitzar les idees principals del poema de la següent manera: El poeta sent la contradicció de l’amor com un mar tempestuós que portarà els seus sentiments segons bufen els vents. Aquest amor contradictori arribarà a bon port si aquests vents-desitjos li ajuden davant de l’escàs voler de l’amada o de la presència de la imminent mort del poeta. Ausiàs March tem no tindre present l’amada i estar allunyada d’ella si així Déu ho vol. La Fortuna també hi és present i per tant l’amor correspongut o no de la dama també dependrà de l’atzar.

Pel que fa a l’estructura externa del poema , podem dir que es divideix en 8 estrofes o cobles de 8 versos cadascuna, tots decasíl.labs i per tant isosil·làbics i d’art major. Són octaves creu-creuades (ABBA CDDC) i capcaudades (l’últim vers de cada estrofa rima amb el primer de la següent), que són les més nombroses dins l’obra d’Ausiàs March. Però la tornada, l’última cobla, encara que manté la mateixa rima masculina i consonant,  només té quatre versos ja que la finalitat  d’esta és de resum, tipus epigrama. La  tendència ausiasmarquiana de mesclar rimes masculines i femenines ací no es representa ja que la totalitat són masculines, excepte al ver 50/51 que és femenina, a més hi trobem alguna rima homòfona (dos paraules que sonen iguals però amb diferent significat) en el versos 46/47 “porta” (verb/ mobiliari). 

Respecte a les llicències mètriques, observem sinalefes (unió de dues vocals formant un diftong fonètic)  “Mestre i Ponent” (v.3), elisions (elisió d’una vocal de dues iguals) “que es” (v.7), dialefes ( trencament de la sinalefa) “terra eixiran” (v.16).

Si abordem l’estructura interna o temàtica, el poema es divideix en dos grans blocs o unitats temàtiques,  i una tornada, separats per l’ús o presència del “jo poètic”.

El primer bloc o unitat temàtica comprèn les tres primeres estrofes on desenvolupa la metàfora de la mar amb les seues imatges  marineres i on el poeta és el que mana sobre el seu rumb, fet que al segon bloc no hi és, ja que dependrà de l’atzar. El seu amor contradictori és com la mar tempestuosa on els cinc vents de la rosa marinera bufaran a favor(desigs del poeta)  en contra del altres dos “Mestre i Ponent” (por a perdre l’estimada) per tindre un “bon retorn” (triomf de l’amor).A la segona estrofa, utilitzant una comparació típica medieval “la  cassola que bull “, en aquest cas,  amb la mar tempestuosa i alhora al·ludint metafòricament al seu interior apassionat , el poeta descriu el mar bullint fins el punt que els peixos voldran eixir a terra, tal com els seus sentiments amorosos que el cremen dins del cor  i que vol exterioritzar-los perquè no pot evitar-ho. Esta visió de la gran tempesta és apocalíptica, Ausiàs March descriu les conseqüències d’esta tempesta com les abocades a la fi del món, ja que per a ell no poder expressar el seus sentiments a l’amada el condueix a la seua pròpia mort. A la tercera estrofa, els pelegrins (viatgers de la nau) estaràn espaordits davant d’una situació de tempesta traient a la llum”els secrets”, en canvi a March, la propera mort no li farà por sinó que li afermarà la seua voluntat de tindre-la present perquè l’amor seu és etern.

Al segon bloc temàtic, la resta d’estrofes, el jo poètic és present a través del “jo tem” “jo so” “jo desig” i el poeta tracta el subtema de la mort, a la qual tem ja que mort no la podrà veure, serà “absent” i  ella el podré oblidar. La mort  és tractada com un llindar entre l’amor que li professa i la possible no-correspondència d’ella. En la quarta i cinquena estrofa és troba el seu pensament amorós, el seu delit, felicitat es trunca si la mort se’l porta i no pot “veure-us”, cosa que vivint no ocorrerà, per això tem la mort. S’aclama a Déu ja que si hi haguera terme en l’amor, si les coses estigueren clares ell sabria si témer o confiar en allò que s’esdevé “en l’esdevenidor”. Es deixa portar per la Fortuna, al contrari que al primer bloc temàtic, i està disposat, aleshores, al “bé o mal d’amor” donant-li una humil resposta, acatant allò que li esdevinga. Per últim “desitja” tot el que li costa molt, com l’amor i per això mostrarà amb els seus actes i fets tot l’amor que li professa.

La tornada , de només quatre versos, amb el pseudònim “amor” tracta de resumir a mode d’epigrama el seu sentiment amorós, ens diu que “sent més que no en sé”, sentir més que pensar, estimar més que raonar i per això la compara amb “un joc de daus”, amb l’atzar, ja que l’amor és un vaivé i no depèn de la capacitat de raonar. El poeta accepta esta situació d’inestabilitat i angoixa materialitzada mitjançant el joc de daus (fortuna).

Quant al clímax poètic, té un efecte climàtic, ja que el clímax o detonant final és al final, el poeta reflexiona per conduir-nos a la seua angoixa i inestabilitat front l’amor.

El poeta parla des d’un jo discursiu “jo poètic” utilitzant sobretot la primera persona del singular a través del pronom personal “io”, també mitjançant  pronoms febles “em cauré” (v.21), determinants possessius  àtons “ mes fermes” (v.23) “ma mort” (v.33) i tònics “ lo meu” (v.30), o morfema zero de primera persona “votaré ᴓ” (v.22). Per tant fa ús de la funció del llenguatge expressiva, a part de la presència metafòrica de la mar i de l’ús dels díctics personals ja esmentats , també amb un lèxic valoratiu marcat positivament sobre el delit, la felicitat de trobar resposta positiva de l’amada “desigs,retorn,gran remei” com negativament sobre el dolor front la mort per la separació de l’amada “ perill, part pitjor, tem, escàs voler, departiment”” , com de verbs Intel·lectius “sé” “creu”o volitius “voler” ”desig”, així com l’ús de verbs en subjuntiu mostrant el desig d’eixe amor “pusca, sia” o perífrasis de possibilitat perquè no creu certament que l’amada l’estima “pusca ser” o d’obligació “no calrà donar” fe ja que està segur dels seus sentiments. La modalitat oracional lligada és la interrogativa i exclamativa amb l’apòstrof primer i després amb la interrogativa retòrica a la 5ª estrofa “Oh Déu..”(v.37), com també la dubitativa “ jo no creu” .

A més, s’adreça a un tu discursiu “tu poètic” que en aquest cas és un Tú apòstrof, ja que apel·la  l’amada  a través de terminacions verbals “ sereu” o pronoms forts de 2ª p plural “vós”(v.56) o febles “vos acompararé” (v.60) o determinants possessius “vostre escás” (v.29). En cert moment s’aclama també a Déu, al v.37. L’actitud , doncs,  és apostròfica i va unida amb la funció del llenguatge apel·lativa o conativa, amb estes marques esmentades a més del vocatiu “Amor” a la tornada i la modalitat oracional exhortativa a través del futur “ traurà a llum “ (v.19.

L’objecte poètic evocat al poema és quan el jo poètic s’identifica amb un element de la naturalesa descrit, en aquest cas els seus sentiments són com el mar (v.9) i per tant utilitza la 3ª persona amb intenció descriptiva  “com la cassola en forn” on mudarà de color e estat natural, com li ocorre a un home apassionat i enamorat, on la seua ànima, el seu cor que ama es troba en contradicció com la mar davant una tempesta , on dependrà dels vents que bufen, tal com el poeta dependrà de la fortuna. El poeta fa ús de la  funció del llenguatge referencial lligada amb una modalitat oracional enunciativa “fent humils precs al vent Tramuntanal “ 8v.6) “cercaran amagatalls secrets” (v. 14), fent ús del present atemporal “veig” i l’ordre lògic de les oracions “veles e vents han mos desigs cumplir”.

A nivell fònic, els principals recursos fonològics ja els hem tractat a l’estructura externa ja que tots els elements mètrics són fonològics. Veiem que el poema ausiasmarquià data del SXV i per tant presenta trets propis de l’època com arcaismes (paraules en desús actual, només en registres molt formals) com ara el possessiu tònic  “llurs”(v.5), l’article neutre “lo” (v.5), la conjunció causal “car” (v.32) o adverbis “ans” (abans o mas-adversatiu) com pronoms neutres “ço” (v.49) o verbs en subjuntius “sia” (v.34). També paraules d’aquest segle que encara no han evolucionat com la conjunció llatina “e” o el pronom personal “io”.

A més,al text veiem les pauses fòniques a través dels signes de puntuació com el punt i final que divideix el poema en estrofes i per tant a cada cobla una idea o els abundants punts i comes per a separar elements d’una enumeració (estrofa I) o per a unir oracions juxtaposades (v.49 al 52); també hi observem els dos punts  coma  v.32 o 42 per a marcar o introduir un matís consecutiu, de dependència semàntica.

El poeta també mostra la seua actitud i expressivitat a través dels signes prosòdics com el signe d’interrogació o d’exclamació al v.37/38  de manera que el poeta recitant mostraría les diferents modalitats oracionals vistes en les veus líriques.

Dins de les figures estilístiques fòniques hi trobem al·literació de la M : mar, mos, cumplir, camins, mar, mestre emulant les ones de la mar, ja que la M és bilabial, sonora i nasal. A més , la paronomàsia : mort/amor (v.26)

Quant a nivell morfosintàctic, al llarg del primer bloc temàtic  ,que comprèn les tres primeres estrofes, veiem pel que fa  a les categories gramaticals, el predomini de substantius propis a la primera octava com a” Xaloc, Llevant” per a referir-se al vents que l’han d’ajudar a arribar a bon port ”retorn” en contra d’aquells “Mestre i Ponent” que en bufen en contra. Metafòricament al·ludeix als vents com el sentiments del poeta, que es troba inestable, que dubta de l’amor correspost de l’amada i que per això els demana a través de la personificació  “fent humils precs”  que l’ajuden en eixe amor, en eixe viatge en vaixell (metonímia de veles) a través del mar. Al llarg de la segona i tercera ja trobem més substantius comuns, que al·ludeixen a la metàfora de la mar que quan bull fins els peixos que hi viuen voldran eixir a terra, explicitant l’eixida dels sentiments del poeta per l’amada cap a fora, cap a l’exterior. Així tenim “el mar i cassola en forn” en la comparació i altres com” color, estat, peixos, amagatalls, terra” per fer referència a la metàfora. A la tercera cobla, continua l’al·legoria ja que ara es compara amb un pelegrí  que fa vots i promet a Déu “dons”, ja que el poeta també els farà perquè no minve la seua “voluntat” fèrria de tindre-la present i reconeix que té “paor” de confessar el seu amor i no ser correspost. A més també empra la metàfora d’aquell que es confessa i trau fora els pecats” lo secrets” que mai ningú descobrirà. L’ús del nom “Déu” deixa clar la doctrina cristiana d’aquell temps, és Déu el  centre de tot i també el mitjancer entre ells.

Els verbs que predominen són predicatius,  d’acció “armar, subvenir, bufar, cumplir” donant més dinamisme al poema ,doncs  s’assimila al moviment del mar, intempestius i embolicat. Són també la majoria díctics de futur “ mostrarà, correrán, cercaran” sobretot a la segona i  tercera cobla com una mena de predicció sobre la seguretat d’allò que sent, dels seus sentiments cap l’amada ja que sempre estarà vigilant  de no caure en l’error.

Al segon bloc temàtic, del vers 25 fins el 56, veiem clarament  el predomini de substantius i de verbs relatius a l’amor  “Amor,poder d’amar, amador,voler amar” i a la mort “ Mort, departiment oblit,  dolor, dol, Déu” ja que a través dels abundants pronoms personals de primera persona, el jo poètic “io” el poeta declara el seu temor a la mort perquè quan moira no tindrà l’amor de la seua estimada i això és un fet que li dol . Els adjectius són més freqüents com ara “absent,escàs,  sol” deixen  molt clar eixe neguit per l’absència de l’amada i per supost “anul·lats” fa present que la mort anul·la l’amor. D’altres com “extrem amador” o “gelós” són adjectius que defineixen molt bé la figura humana d’Ausiàs March. 

Apareixen més verbs, de sentiment “ amar, desitjar, plaure, aconhortar” i Intel·lectius com”creure” amb el quals, imprimeix eixe clímax poètic, ascendent, més intimista “dispost a tot”però que es deixa  a la Fortuna encara que ell demostrarà amb fets i paraules eixe amor. Cal esmentar l’ús en aquest bloc de les perífrasis de possibilitat com “puga ser” o “pusca fer” ja que ens mostra el desig i la possibilitat però no la certesa d’eixe amor. També la perífrasi d’obligació  no“calrà donar “ fe, ja que els seus actes seràn fets sense dubte.

La tornada deixa veure el pseudònim “Amor” a qui  a través del verb “sent” li declara els seus sentiments i sap perfectament que no tindre-la és el pitjor que n’hi ha. Per això juga amb la metàfora d’un joc de daus, és la Fortuna qui triarà.

Quant als recursos literaris d’aquest nivell hi trobem l’anàfora als versos 34/35 “e” , el paral·lelisme als versos 3 i 4 , i polisíndeton com a figures de repetició; d’addició sobretot l’el·lipsi “com [bull] la cassola en forn” o l’enumeració  al v.3, 4: de substitució,  d’hipèrbaton “per gran remei en terra eixiran “, per donar èmfasi poètic.

A nivell lexicosemàntic, en el poema trobem mots temàtics com “Amor, Mort i mar” a partir de les quals sorgeixen camps semàntics i lèxics; sobre l’amor tenim el camp lèxic format per amador i amar; i el camp semàntic amb amar, delit, cor, voler, voluntats, mal d’amor, gelós, escàs voler…Sobre la mort, tenim el camp lèxic amb morint, antònim de vivint, i el camp semàntic amb mots com dolor, departiment, perdre, aconhortar, temer…

Altres mecanismes de referència són l’antonímia: vida- mort, vivint-morint, dolor-plaer, ja que el poema es basa a tothora en aquest desassossec explicitat per l’antítesi vida-mort. La repetició serveix per mostrar-nos els mots temàtics que composen l’eix temàtic i per això al llarg del poema veiem paraules com amor, mort, voler, món, Déu, humil,amar que cohesionen el text temàticament i complint la regla de la repetició , mantenint bona coherència poètica.

En les relacions d’inclusió hi trobem  l’hiperònim “ vents” i els seus hipònims “Mestre, Ponent, Xaloc, Llevant, Tramuntanal, Grec, Migjorn”.

I com a recursos literaris lexicosemàntics, tenim la hipèrbole(v.16), l’antítesi (v.25), la comparació (v.9), metàfora i al·legoria (3 primeres estrofes), dilogia i apòstrofe (v.35/37).  Per últim, la personificació al versos 9/10 i un eufemisme al vers. 35.

C)    Conclusió. 

En conclusió, el poema presenta una estructura asimètrica, ja que els dos blocs temàtics no contenen els mateixos nombre d’estrofes i és conclusiva ja  hi ha una unitat molt articulada on es va detallant com sent l’amor i com es descriu ell i allò que pensa sobre l’amor front la mort , per a concloure en la tornada amb el seu sentiment amorós a mode de conclusió o resum. I també és il·lativa perquè tot el poema té un fil conductor que és l’amor contradictori del poeta, desvetllat tant per imatges marineres com per l’expressió sincera i individual dels seus sentiments.

La seua intenció es la estètica, que es pot comprovar a les figures literàries que utilitza per a donar enfasi als seus sentiments. A més, l’antonímia accentua eixa contradicció interna que te el poeta.

L’EMIGRANT  de Jacint Verdaguer.

A)    Context.

Jacint Verdager va nàixer en 1845 en  un poble de Barcelona. Fou una de les grans figures poètiques  modernistes a Catalunya.  Va estar adscrit al marc de la Renaixença on es buscava situar el català com a llengua literària.

El romanticisme al que pertany Verdager busca els temes i l’expressió dels seus ideals estètics en la historia medieval, la natura i la parla  popular.

 Verdaguer torna a situar el català com a llengua literària culta, espai fins aleshores reservat a altres llengües.

B)    Text

A nivell metric, aquest poema posseeix quatre estrofes diferents, la primera en té quatre versos  pentasíl·lab que alternen rima femenina amb masculina, terminant en aquesta i de tipus consonant. 

La segona i la tercera estrofa contenen vuit versos decasíl·labs i tetrasíl·labs alternats, on els decasíl·labs es caracteritzen per la rima femenina consonant i els tetrasíl·labs per ser masculins assonants.

La quarta estrofa en té el primer i penúltim vers d’onze síl·labes, mentre que els altres sis segueixen l’esquema de l’anterior.

Cal dir que els versos més llargs tenen una censurà marcada en quasi tots per una coma o un punt i coma que separa el vers entre 4+6

Hi ha sinalefes en diversos versos com en “ma-infantesa” “ermita-al cel” “ta-hermosa Seu”, “no-us veuré més”, “si-al fossar” etc.

Per tant l’esquema de rima és: abab - CdCdEdEd  –  FgFgHdHd -  IjIjLllLll.

A nivell morfosintàctic es veuen alguns hipèrbatons per exemple “dolça Catalunya” , “Hermosa Vall”, “blanc Pirineu”... on es pot veure una alteració de l’ordre nom+ adjectiu.

Per una banda, també cal dir que Verdaguer fa ús del paral·lelisme en la segona estrofa on l’ordre es adjectiu + nom al primer i segon vers. Així com també de l’enumeració de diferents elements del paisatge: “Hermosa vall, bressol de ma infantesa, blanc Pirineu, marges i rius, ermita al cel suspesa”

Per últim,  a utilitzat l’anàfora en diferents versos de l’última estrofa: “Oh, si al fossar” i “Oh mariners”

Pel que fa a les exclamacions i les interrogacions retòriques, cal afegir que en son molt abundants.

A nivell lèxic i semàntic, la majoria de paraules que empra pertanyen a la entura o al paisatge, a la família, llocs concrets, objectes  i animals:

-          Natura/paisatge: Hermosa vall, marges i rius, ermita al cel suspesa, arpes del bosc, boscos i riberes, sanitosos climes, cel daurat, cimes, vent.

-          Família: germans, pare dolça mare.

-          Llocs concrets: Dolça Catalunya, pàtria del meu cor, blanc Pirineu, bell Montserrat, Barcelona, Hermosa Seu.

-          Objectes: turons joiells de la corona, llit.

-          Animals: pinsans, caderneres.

-          Persones: mariners.

C)    Conclusió.

El poema, per tant, parla de la natura situada a Catalunya, ciutat natal de l’autor i on ha passat la seua infantesa  amb la seva família i els seus record.

Es tracta d’un poema trist perquè esta acomiadant-se de tot allò, per a allunyar-se per la mar. 

LA BARACA  de Teodor Llorente

A)    Context

Teodor Llorente fou un poeta i escriptor en llengua valenciana i castellana. Es el més reconegut de la Renaixença valenciana, i un dels més decisius de les lletres valencianes contemporànies del   segle XIX . Va influir entre poetes valencians d'estil romanticista del segle XIX, traduint també obres internacionals d'autors d’aquest estil literari.

La seua obra en valencià abasta un període de 56 anys ( 1855 i 1911). Tanmateix,  sols hi ha una recopilació: Llibret de versos, (1885).  

Llorente recreà els costums de les classes humils (costumisme), però també va crear una poesia amb caràcter més històric amb un llenguatge més culte. Els versos més aconseguits es troben en poemes on fa descripcions idealitzades de la bellesa dels paisatges valencians (paisatgisme sentimental).
 
Quant al tipus d'estrofa, solen predominar en la seua obra els quartets, en especial la cobla, estrofes decasíl·labes amb una estructura versal de 4+6, estructura típica de la literatura medieval valenciana.

B)    Text.

El present text es de gènere poètic, compost en la seva totalitat per un codis lingüístic escrit i preparat que mostra un monòleg, ja que sols parla u personatge.

Utilitza un registre culte amb una funció emotiva que expressa un sentiment idealista d’un paisatge.

El poema  fa referència a l’autor a l’últim vers de l’octava estrofa “ valdràs sempre als ulls meus!” però també s’inclou avanç en primera persona del plural “del que nos dóna el pa, laboriós poble"

Continuant amb l’estructura d’aquest poema trobem que esta compost per vuit estrofes de vuit versos cadascuna.

A nivell fonètic, cada vers decasíl·laba te una rima consonant i alterna versos femenins amb masculins.

L’últim vers de cada estrofa es hexasíl·lab i de rima consonant masculina.

El esquema de rima es ABABCDCd – EFEFGHGh continuant així a lo llarg del poema, es a dir, la rima es creuada com ocorre amb el poema “Veles e vents a mos desig complir...” de Ausiàs March.

 Es interessant la paronomàsia que hi ha a la estrofa sis al vers setè on diu “ a la llum de la lluna”

Respecte a la forma sintàctica del poema, es a dir, a nivell morfosintàctic, trobem diferents figures literàries en cada estrofa.

-          Estrofa u:

Es pot veure un asíndeton del cinquè al sisè vers on es fa una enumeració d’adjectius, així com un epítet al primer vers “mar blavosa” i al tercer “l’arbre verd” i “barancatge ombriu”.

També hi ha hipèrbatons en “d’humils virtuts i honrats amors” i en “l’alegre barranqueta valenciana” . Cal dir que es podria identificar el primer vers amb el segon com una anàfora, ja que els dos comencen per “com”.

-          Estrofa dos.

Ocorre el mateix que en l’altra estrofa, ja que també hi ha un epítet “l’albada matinal” i un hipèrbaton al sisè vers on verb +  nom + adjectiu s’enverdeixen “les amoroses ales estenent”.

En aquesta  estrofa hi ha adverbis de lloc com ara “baix la figuera” i “on los oucells”. Així com alguns de temps “l’albada matinal” i “el primer raig del sol” 

-          Estrofa tres

S’elimina el verb al primer vers, obviant-los i substituint-lo per una coma. També hi ha alguns hipèrbatons com en “formen davant un pòrtic de verdor” i continuen els adverbis de lloc i de temps, com “formen davant” al segons vers, “corre sobre ells” al tercer vers, “lo pa de cada dia” i “en la taula”

-          Estrofa quatre.

La quarta estrofa hi ha un epítet i un hipèrbaton al primer vers “humida gola” i continuen els hipèrbatons en “perfumat dosser”  i “per la franca porta mal tancada”. Entre altres.

-          Estrofa cinc.

Comença amb un hipèrbaton “pengen del mur l’aixada i la corbella” en lloc de dir “la corbella i l’aixada pengen del mur”.

Es continua amb un asíndeton als versos tres i quatre.

-          Estrofa sis.

Sols començar hi ha un paral·lelisme entre el primer i segon vers.

“Allà dins, - entre- alfàbegues florides” ( vers1)

“En lo corral- baix- l’ample taronger.”( vers2)

-          Estofa set

Al primer vers ja es troba un epítet que diu “l’aigua cristal·lina” i un hipèrbaton al tercer vers “sorolla dolçament la mar veïna” quan hauria que ser “ la mar veïna sorolla dolçament” i al quart vers “ mouen els arbres ventijols suaus” que deuria ser “ Ventijols suaus mouen els arbres”. 

A partir del  sisè vers es fan varies el·lipsis en “ou a lo llunya llarga cançó de l’home, que la rella enfonsa ab valent puny” on deuria de dir “ou a lo llunya on està la llarga cançó de l’home, que la rella enfonsa ab el seu valen puny”

-          Estrofa vuit

Son  les exclamacions retòriques les que apareixen en quasi tots els versos, a més d’un paral·lelisme al cinquè i sisè vers. 

Al poema apareixen molts mots referits a la natura i al paisatge que es poden classificar en:

-          Costa: gavina, mar blavosa, tranquila platja, mar veïna,

-          Pardarls: niu, colom, vol, aucells, niuada, covar, ales

-          Vegetals: arbre verd,  brancatge ombriu, flors, figuera, parra, alfabegues, ample taronger,  lliris blaus,

-          Clima o temps: raig de sol, aires purs, mal vent, llum, lluna,  ventijols suaus,

-          Elements de la casa: porta, finestral, quatre pilars, pòrtic de verdor, taula, dosser, pulcre canteret, guitarra, corral, cim de la cabanya,  Creu,

-          Persones: mare, donzella, infant, fillet, l’esposa, l’home

-          Oficis: treball sant, aixada i corbella, suat front, escola de treball.

-          Referents a l’aigua: pou, font, riu, aigua cristal·lina. 

Com es pot comprovar amb tots aquests mosts, l’autor està descrivint, ja que, a més, en tot el poema es troben més de quaranta adjectius: 

També hi ha diferents complements de lloc i de temps com “ en la tranqui-la platja fa son niu”, “entre les flors”, “baix  la figuera”, “l’albada matinal”, “dins penetren”, “pengen del mur”, “al primer raig de sol” etc. 

Els verbs emprats estan en present: fa, reposa, s’amaga,  canten, obri, cova, estenent,  guarda,  formen, corre, reparteix, van desfullant, tinga,  tremola, penetren, pengen, fan, porta, plena, gemega, riu,  mormorejant, agrunsa, fent-la, santificant, corrent, mouen, mira, calla, enfonsa, dóna, perdut, valdràs.

personatge, que sols ser un pardal, una persona o un element natural personificat.

En definitiva, els verbs, els complements de lloc i temps que acompanyen als substantius i els nombrosos adjectius mostren que es tracta d’una descripció.

Les figures retòriques són diferents en cada estrofa però si que es repeteix molt la el·lipsis de verbs, articles i noms.

A nivell semàntic podríem assenyalar:

-          Estrofa u:

Primer de tot tenim una comparació entre els pardals ( gavina i colom)  i la barraqueta valenciana, després, temin una metàfora “ nevat colom” que vol dir un colom blanc i una personificació on “alegre barraqueta valenciana s’amaga entre les flors”

-          Estrofa dos

“l’albada matinal” es una metonímia de matí i després tenir una comparació del pardal amb trespol de palla, els dos protegisen als seus. 

-          Estrofa tres.

Al principi tenim ja una comparació entre l’assutzena i la casa ( blanca) així com una sinecdote en “quatre pilars” que representen una casa de camp petita. 

“Un pòrtic de verdor” es una metàfora, es a dir, està cobert  de vegetals, el mateix que “ “pàmpols d’Esmeralda i raïms d’or” són metàfores de colors.

Es fa una personificació de noms abstractes com Treball sant, Pau i Alegria que es representen com essers que reparteixen el menjar i la vida. 

-          Estrofa quatre

En aquesta el pou també es personifica i es fa una metàfora “ humida gola”  que es la forat del pou.

Hi ha una sinestèsia en “la dolça orada”  

-          Estrofa cinc

L’aixada i la corbella son metonímies del que seria el treball d’agricultor, a més, “doblar lo suat front” es també una metonímia de treball, mentre que “d’harmonies misterioses” es una metàfora que substitueix a aigua, el mateix ocorre amb guitarra, que substitueix a un insecte nocturn que fa sons per la nit.

-          Estrofa sis

També hi ha una metàfora en “al cim de la cabanya” que representa el punt més alt del sostre i la compara per tant amb un temple perquè te una Creu posada, es a dir, fa una metàfora on la casa es un temple protegit per la creu que  en si mateixa es una metonímia de Déu que els protegeix. 

-          Estofa set

Tenim una sinestèsia a”sorolla dolçament la mar veïna” on també hi ha una personificació de la mar i en “v
entijols suaus”.

“Llarga cançó de l’home” es una sinecdote de tristor, cants etc, que fan els presoners, ja que “rella” es també una senecdote de presó. I aixà cançó passa a través de la rella de la presó, això  l’indica amb una metàfora “ que la rella enfonsa ab valent puny” 

-          Estrofa vuit

En aquesta estrofa tracta a la barraca com una Escola de Treball, això es una metàfora de tot el que ha dit avanç, es a dir, en aquest lloc es treballa un ofici que s’aprèn, pareix que el d’agricultor. 

Modest bressol es una metafora de classe social intrinseca al treball al camp, i el tipus de poble “ curtit pel vent i bronzejat pel sol” es una metonimia del clima mediterrani.

Desprès fa una hipèrbole on compara la protecció de la seva casa i de la seva terra ( metàfora de niu) per damunt dels majors triomfs de la historia ( sinecdote de “arcs triomfals i els coliseus”) i de les riqueses que tenen els poderosos (metàfora de “palaus”).

C)    Conclusió.

Cada estrofa, descriu una part, per tant, tenim una introducció que es la primera estrofa on es va descrivint des de la platja cap amunt del paisatge; la segona estrofa parla dels pardals, ja apropant-nos a la casa, on es parla a la estrofa següent, continuem cap al pou en l’estrofa quarta i ja en la quinta es descriu a la donzella que va a agafar aigua a la font; a la sisena estrofa la mare que cuida del seu fill i el penúltim fa una síntesis de tot el descrit per a acabar en la setena amb un elogi cap a eixe paisatge. 

En general, aquest poema es típic del costumisme perquè retracta les costums de la donzella que porta aigua, de la mare que cuida al seu fill etc, però al mateix temps es part del paisatgisme sentimental, ja que l’autor ens vol transmetre el seu sentiment de pertenantsa i amor, aixì com un cert idealisme.

Es tracta d’un passeig sensorial imaginatiu pel paisatge de la seva infantesa.

LA BELLA DAMA DEL TRAMVIA  de Josep Carner.

A)    Context

Josep Carner (Barcelona, 1970), fou un poeta, periodista, autor de teatre i traductor català conegut com el príncep dels poetes catalans i el màxim representant de la poesia del Noucentisme. A més de signar les obres amb el seu nom, va utilitzar nombrosos pseudònims.

Va situar la poesia catalana a l'alçada de la poesia europea del seu temps , envigorint les troballes dels seus mestres anteriors (especialment, Jacint Verdaguer, Joan Maragall i els poetes de l'Escola Mallorquina).En les seves poesies uneix la tradició literària europea incloent la poesia didàctica francesa del XVIII.

Auques i ventalls (1914) poemari on es mostra els trets propis del noucentisme, com la imatge de la ciutat com a símbol de civilització (encarnada especialment en Barcelona), però inclou formes de la poesia popular. S'aprecia un to lleugerament humorístic en algunes composicions, ja que el punt de partida quotidià té tocs costumistes. A partir de cada escena, desenvolupa algun tema literari, amb la bellesa com rerefons comú a tots ells.

B)    Text

Es tracta d’un gènere poètic, ja que utilitza un codi lingüístic per un canal escrit, per tant està preparat.

El llenguatge que empra es culte antic, hi ha paraules estrangeres prevenients de l’anglès “ smarts” i del castellà “pues” que demostren la seva capacitat com a traductor. 

L’objectiu del poema es moralitzador, ja que al final dóna un consell al lector. 

L’obra està estructurada en set estrofes de quatre versos, on els tres primers són alexandrins, es a dir, dodecasíl·labs i l’últim octosíl·lab. 

El tema aparentment es l’amor però desprès es veurà que es un consell.

Els  espais queden reduïts al tramvia, on mostra la tecnologia del segle XX  i l’urbanisme d’una forma costumbrista.

Els personatges són els poetes, ell mateix que s’inclueix com a poeta, es a dir, com a lector, perquè està dedicat a un públic de vers jove. També tenim a la dama del tramvia i a la gent que contrasta amb la bellesa de la dona. 

Es interessant que aparega el nom d’un carrer, segurament de Barcelona.

A nivell fònic hi ha sinalefes en alguns versos, tots ells de rima consonant creuada que alternen versos femenins amb masculins. 

ABBB – CÇCÇ – DEDF – FGFG – HIHI -  JKJK - LMLM 

A nivell morfosintàctic, tenim diferents hipèrbatons, ja que son comuns en les poesies.

En la primera estrofa en tenim un “ sota un gran feix de plomes eternament hi ha la bella dama del tramvia” on l’ordre correcte deuria ser: la dama bella del tramvia porta una gran feix de plomes.

A la tercera estrofa hi ha un  polisíndeton ja que es repeteix dos vegades la i als versos dos i tres i una interrogació retòrica. 

A la quarta estrofa hi ha una exclamació retòrica  i un hipèrbaton “la bella dama, de plomes sota un feix, val més que amb sa llegenda s’allunyi”.

A la quinta estrofa tenim un polisíndeton al tercer vers.

A l’última estrofa hi ha una altra exclamació retòrica i un hipèrbaton “ no cuitis a adorar-los, que el dol et colpiria” on l’ordre seria: El dol et colpiria si no cuitis a adorar-los.

En general hi ha moltes el·lipsis de verbs i d’alguns mots substituïts per comes.

Les oracions solen ser coordinant a excepció de dos amb enllaços típics de l’argumentació a la quarta “tanmateix”,  en la cinquena “ car” i en la setena “ que el dol et colpiria” que es pot substituir per “perquè”.

Els verbs són en present, alguns d’ells dubitatius a excepció de l’última estrofa on els verbs es tornen imperatius perquè esta donant un consell.
 

A nivell lèxic i semàntic tenim diferents figures literàries a cada estrofa:

A la primera estrofa tenim una metonímia: “smarts” que vol dir gent elegant, cosa que, amb la metàfora “gent de la pescateria” que representa a la gent humil,formen una antítesi de classe socials.

Una altra metàfora es el fet de dir “sota un gran feix de plomes eternament” que vol dir que baix tota la roba està la dama que al seu record queda com a eterna.

A la segona estrofa  hi ha una personificació del ermini que diu que nua a la dona i que el compara amb una serp, per tant, una comparació. 

 Al segon vers diu  que la dona “la voluptat exhala” això es un eufemisme de desig sexual en forma de metàfora. L’autor també pensa que la dona es d’algun país exòtic com París o Guatemala que els veu com a cultes, per tant es una metonímia. 

A la següent estrofa hi ha una metàfora “s’allunya a l’infinit” que vol dir que es puja al tramvia i un altre eufemisme quan diu “ la flama del sentit” que torna a ser el desig sexual en forma de metàfora

A la quarta estrofa diu “ sa llegenda s’allunyi”, això es una metàfora, on llegenda representa el record idealista que s’ha fet l’autor. 

A la cinquena estrofa,  <<segur diu “pues”>> es una metonímia, ja que “pues” es un castellanisme, per tant representa la incultura de la dona, el mateix ocorre amb “carrer de Gracia” 

A la sisena estrofa,  “la dema se’ns va” es una metàfora de que es va amb el tramvia. El mateix ocorre amb “aneu a peu” que vol dir que millor no agafen el tramvia,  “cercant el somiar l’alta bellesa duradora” també es una metàfora que substitueix a la dona del tramvia.

Finalment, a l’última estrofa “jovent” es una sinecdote de tota la joventut i “cerques la joia o el renom” es metàfora de la recerca en la joventut de l’èxit social o econòmic.

Aleshores, l’autor fa una ultima metàfora comparadora entre l’èxit social i econòmic  amb la bella dama del tramvia: “sovint les esperances que fan d’esquer són com la bella dama del tramvia”

C)    Conclusió.

El poema es pot dividir en tres parts: la primera part que correspondria a les tres primeres estrofes, la segona part que correspon a la quarta, cinquena i sisena estrofa i l’última part que és la estrofa final.

A la primera estrofa se’ns situa l’espai, la parada d’un tramvia, probablement un de Barcelona.  Ens parla de la diversitat de gent que es pot trobar en un tramvia,  destacant una dama molt bella. Quan anomena aquesta senyora, diu que és eterna, volent dir que sempre perdurarà el record d’aquesta dama en la seva memòria.

Durant tota la segona estrofa, Carner ens descriu com és aquesta dama, un dama que desperta desig, és molt bella. Hi suposa que deu ser d’un país exòtic o molt civilitzat i que parla d’una manera molt melodiosa, harmònica.

És en la tercera estrofa quan el tramvia està apunt de marxar, i Carner sap perfectament el que suposarà això, apagarà el sentiment que tenia el narrador. És per això que acaba l’estrofa amb el dubte de pujar o no al tramvia. I dubta que si pugés aquella dama seria tan perfecta  com se l’imagina.

Comença la quarta estrofa diu que més val que s’allunyi ja que si la coneixes bé, la realitat xocaria fortament amb el que havia imaginat en un principi. Ja que ell ha idealitzat la dama i si pugés al tramvia segurament s’emportaria una decepció.

És en la cinquena estrofa quan comença a desmerèixer i desprestigiar la dama. Diu que el més segur és que no seria una dama pura, no seria culte; així seria la realitat.

Els dos primers versos de la següent estrofa continua parlant de la realitat en que es veu desprestigiada la dama, ja sigui pel seu comportament, per la seva forma de ser o per la seva forma de parlar. I als dos últims versos, aconsella als poetes que no agafin el tramvia, sinó que vagin a peu. Ja que és millor la solitud, i s’ha d’anar a poc a poc per aconseguir l’èxit.

I per últim, a la setena i última estrofa Carner aconsella que els poetes no busquen l’èxit fàcil, perquè això sols porta dolor i problemes, es a dir, que pareix una cosa però en realitat es altra.

COM SÉ QUE ES BESA  de Joan Salvat.

A)    Context

Joan Salvat i Papasseit (Barcelona,1894 - 1924) va ser un escriptor de classe humil, esperit rebel i altament autodidacta. Conegut com a poeta d'Avantguarda, va tenir també una prolífica activitat com a redactor d'articles de crítica social en català i castellà simpatitzant amb els corrents anarquistes i socialistes de l'època. El seu estil enèrgic i impulsiu contrasta amb una vida d'obligada rutina i repòs deguts als problemes de salut. Va morir de tuberculosi als trenta anys, deixant una obra que durant dècades va ser poc coneguda.

A partir dels anys seixanta la seva figura va ser popularitzada sobretot gràcies a autors de la Nova Cançó que van posar música a alguns dels seus poemes. Avui dia és considerat un dels escriptors catalans clau del segle.

Va viatjar a França on conegué la dona a qui dedica aquest poema. 

B)    Text

Es tracta d’un cal·ligrama que forma, amb línies rectes, corbes  un vaixell amb dos màstils que posseeixen una vela cada u i un timó antic. 

L’espai obliga a decidir com el lleig l’autor, que recau en la seva elecció.

Si comencem per el primer màstil observem que està fet per una frase vertical amb majúscules. La vela d’eixe màstil està composta per cinc versos heptasíl·labs en horitzontal.

El timó conté quatre versos octosíl·labs però en dos files separats per un guio i en línea obliqua.

La següent vela esta formada per un màstil amb majúscules en vertical enneasíl·lab que forma part de la estrofa mastil + vela on hi ha dos versos tetrasíl·labs.

Per últim el casc te dos versos de majúscules que formen un semicercle.

El tema del poema es l’amor i els protagonistes són la dona amada i l’autor. 

Els llocs  que apareixen son, per un costat el vaixell com a metàfora d’amor, Notre Dame i Marsella com a elements representatius de França. 

A nivell fònic, el títol rima amb el màstil de l’esquerra AA, de forma assonant. La vela d’eixe màstil és BBCCB i consonant.

El timó rima en línea de forma assonant ÇÇ i DD.

El mastil i la vela de la dreta rimen consonantment Efe.

Per últim, el casc rima assonant GG.

També cal dir que hi ha un polípote en la vela de la dreta “ com se que es besa la besaré” on es repeteix el verb besar en diferents formes.

A nivell morfosintàctic, hi ha un paral·lelisme al timó “ corsari ve i li pren l’aimia” i “corsari ve i li pren l’amor”

A nivell lèxic i semàntic hi ha un eufemisme a la vela de l’esquerra “ –dans un basier farouche ja serai toute á toi” aquest eufemisme és una metonímia, ja que un fet generalitza un altre.

El timó és una metàfora on diu que si el marineret ( es ell mateix)  no esta atent amb la noia, un altre se la portarà.

El vaixell com a cal·ligrama es una metàfora de l’amor, on es veu un diàleg entre ella ( text francès) i ell ( text en català). Ella es la vela de la dreta i ell la de l’esquerra, mentre que el timó esta en narrador extern, també en valencià.

Ell, metàfora del seu mastil, diu que vol estar amb ella i que la portarà al seu vaixell de l’amor.

C)    Conclusió.

L’autor incorpora dos idiomes, es a dir, es veu el plurilingüisme que representen una noia francesa i ell com a català.

El dibuix, junt al text produeixen la Multimodalitat.

L’autor, en general, està referint-se a una part de la seua vida en la que vivint a França va enamorar-se d’una noia francesa. Cal dir que la representació d’un vaixell antic contrasta com a antítesi d’un context del segle XX o comencen les grans maquines. 

LES FORMIGUES.  de Joan Salvat.

A)    Context.

B)    Text

Es tracta d’un  gènere poètic, amb un codi lingüístic escrit, per tant preparat i un altre visual, es a dir, es tracta d’un cal·ligrama que conté dues parts, una amb lletra i l’altra amb dibuixos.

Per una part, les lletres són d’una mida petit i estan disposades en línea obliqua descendent amb petites serpenteges.

El poema esta format per tres versos separats per guions, els quals son tetrasíl·lab, hexasíl·lab i tetrasíl·lab en eixe ordre, per tant, són d’art menor.

Per l’altra part, hi ha dos dibuixos, una rosa en la part superior i esquerra de la filera de lletres  i  una estrella en la part baixa dreta. 

Sols apareixen nombrats dos espais al poema, que son “Camí” i “rutes”, per on passegen les formigues, únic personatge. 

A nivell fònic, els versos tenen una rima consonàntica abb

A nivell morfosintàctic, els tres versos formen una frase amb un hipèrbaton, ja que l’ordre correcte deuria ser: Unes formigues van per les rutes conegudes ( amigues) pel dia ( camí de sol).

També hi ha un asíndeton  que omiteix amb comes les conjuncions coordinants.

A nivell semàntic i lèxic, <<camí de sol >> es una metàfora de “dia” i <<per les rutes amigues >> es un altra, que en aquest cas significa que son conegudes. 

Les lletres d’aquest cal·ligrama són en si mateixes una metàfora de formigues.

C)    Conclusió.

Tenint en compte la biografia de l’autor, es podria fer una interpretació en la qual les formigues podrien representar als treballadors , així com la rosa al socialisme i l’estrella de cinc puntes al comunisme. Per tant, es faria així una metàfora hipotètica on els treballadors van del socialisme al comunisme.

De totes formes, a nivell general es tracta d’un cal·ligrama que a simple vista simula el caminar de les formigues.

LES FORMIGUES.  de Enric Soler.

A)    Context

Enric Soler i Godes va nàixer a Castelló en 1903, a un ambient intel·lectual gracies al qual va adquirir un alt nivell cultural que el va influir a tota la seua obra. De fet va començar la seua carrera periodística amb tan sols 14 anys a Castelló de la Plana, al diari La Provincia Nueva. Va estudiar magisteri a l'Escola Normal de Tarragona.


Va col·laborar amb diverses publicacions i diaris i en 1932 va ser un dels signants de les Normes de Castelló, base de la normativa del valencià actual. També va ser president de la secció de literatura de Lo Rat Penat, així com membre de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Valenciana i de l'Associació de Mestres Valencianistes.

Després de la guerra civil espanyola, i com a conseqüència d’haver pres part al bàndol republicà, fou sotmès a un consell de guerra el 1940, del qual en fou absolt, però fou sancionat a separació de dos anys de la seva professió i traslladat cinc anys fora de la província de Castelló. Va romandre aquest temps a Cantàbria
Va morir a València l’any 1993. 

Enric Soler i Godes va desenvolupar una intensa tasca literària. Les seues obres estan relacionades amb temes molt diversos: biografia, història, folklore i tradicions.

B)    Text.

Es tracta d’un gènere poètic preparat, ja que el seu canal es escrit amb un codi lingüístic de registre estendard en llengua valenciana.

En aquest cas, es tracta d’un poema descriptiu amb un to didàctic, esta estructurat en sis estrofes separades per un punt i apart. Cada estrofa té quatre versos d’art menor. El primer d’ells i els dos últims són trisíl·labs, mentre que el segon es heptasíl·lab. 

La seva descripció es al voltant de les formigues, únic personatge, on es fa una descripció de la seva forma en les primeres dos estrofes, continuant amb dient que són molt presumides a la tercera, mentre que a la quarta i a la cinquena es diu per on van i a in van. Finalment, a l’ultima estrofa s’assenyala quan ixen, es a dir, quan es poden veure i quan no.

El poema també fa referència a llocs: carrer, eres, graner i propietat. Així com a aspectes de temps “estiu” i “hivern”.

No obstant, el fet que siga descriptiva no evita la seva funció com embellesedora del llenguatge, cosa s’aconsegueix a través del nivell fònic. Aleshores, cal dir que tots els versos son assonants on la primera estrofa tots son femenins; a la segona, a la quarta i a la cinquena alternen versos femenins amb masculins; a la tercera i a l’ultima el primer vers de les dues es femení i els de després son masculins. 

L’esquema de rima es creuada: abab – acac – açdç – aeae – afaf -  agag

A la primera estrofa, a més, tenim un polipot entre el tercer i quart vers per la repetició del verb “dir”.

A nivell morfosintàctic es troba una anàfora al principi de cada estrofa ( Les formigues) així com un paral·lelisme entre el tercer i el quart vers de la primera estrofa, que fan la forma enllaç + verb. 

A la segona estrofa hi ha una el·lipsi del comparatiu entre el primer i segon vers, d’un enllaç subordinant i de la preposició “a”, formant un asíndeton.

A la tercera estrofa hi ha una altra omissió <<van lluint el polissó, més que treball, processó >>, per tant un asíndeton. 

A la quarta estrofa també s’eliminen nexes i verb: Les formigues són la  reglera que fa carrer des de les eres al graner”. << Des les eres al graner>> es un petit paral·lelisme.

La cinquena estrofa també omit el connector causatiu “perquè”. 

La sisena estrofa elideix “es queden” que anà procedit de “junt al caliu”,

A nivell lèxic i semàntic, el poema compara les formigues, a la primera estrofa, amb els punts suspensius, fent així una metàfora, a la estrofa segona les compare amb una corrua que produeix interés a qui les observa, per tant, fa una sinecdote; i a la quarta les compare amb una reglera en el carrer, com a metàfora.

A la tercera estrofa es fa una metonimia on <<lluent el polissó>>, es a dir, que són orgulloses. Després compara que en lloc d’anar a treballar, com van tan elegants, pareix que vaguen en una processó.

A la cinquena estrofa hi ha una antítesis <<tot és d’elles o furtat”, això ocorre a l’última estrofa, on també n’hi ha un altra en la que apareixen l’hivern i l’estiu, dos estacions de l’any oposades. En aquesta última estrofa, caliu es una sinecdote de casa, llar o lloc on amagar-se i protegir-se. 

Cal dir que a la primera estrofa, també n’hi ha una antítesi que no s’havia comentat, quan exposa << que no diuen el que dius>>.

Finalment, les formigues s’han personificat, perquè van a treballar, tenen caliu, van en processo i  porten un polissó ( metafòric de la forma de la formiga).

C)    Conclusió.

L’autor situa a les formigues en un espai rural i l’explicació que fa per a definir les formigues es didàctica, mostren així els seus estudis de magisteri que va cursar i el seu coneixement de la llengua valenciana.

Les estrofes són fàcils d’identificar perquè totes comencen igual. A més utilitza comparacions simples i antítesis per a enfortir les polaritzacions i donar força al poema.

“POLS”

( 1935) del llibre Terra de Bernat Artola.

A)    Context.

Va nàixer a Castelló de la Plana. Des d'infant va viure envoltat per un ambient d'amor a la cultura. A l'Institut va tenir l'oportunitat de gaudir de destacables professors, molt influents en l'ambient cultural del Castelló de les primeries del Segle XX.

En la seua poesia Artola tracta els temes eterns de l'amor, el paisatge, l'ésser humà, la solitud i el conflicte entre món exterior i món interior. La seua obra destaca pel seu riquíssim coneixement del lèxic de la Plana, que no dubta a incorporar a la seua producció més intimista; per la incorporació d'elements d'altres tradicions literàries, principalment de la castellana i pel seu sincretisme expressiu mitjançant el qual intenta maridar la poesia culta i la popular. Amb un domini precís del cabal idiomàtic treballa una poesia d'aspiració intel·lectual, i malda per assolir i reprendre el batec consirós que il luminà la d'Ausiàs March. En els seus versos, però, venç l'esplendor expressiva, molt per damunt de la preocupació conceptual.

Eligia segona (1943)

Eligies de Bierville de Carles Riba.

a)      Context. 

Carles Riba va néixer a Barcelona el 1893. Va ser crític literari i traductor. Després va ser professor a l’escola de Bibliotecàries. El 1939, s’exilia a Bierville. Degut a l’entrada dels nazis a França se’n torna a Barcelona. Mor el 1959.

Les Elegies de Bierville són un conjunt de dotze elegies unides per un mateix sentit, la mitologia grega que emmascara la fe cristiana. La clau de la creació està en la fi de la guerra civil, que va fer que Riba imaginés la salvació per a Catalunya i català, també la salvació personal desprès del desastre.

Mètrica que utilitza en aquestes elegies és complexa i poc habitual en la poesia catalana contemporània, apropant-se al món clàssic, i creant una sensació de distancia amb el lector. L’elegia es una composició poètica clàssica que contenia reflexions personals per als mes pròxims i referències fúnebres, i després acabà sent una meditació apassionada.

Concretament, en l’elegia II associa la tenaç resistència contra els infortunis del temple de Súnion amb a necessària força personal i col•lectiva per afrontar el període de la postguerra.

Són 14 versos que es poden dividir en dues parts. La primer
a meitat és la descripció de la ubicació i estat del temple i a la segona meitat atribueix al temple la capacitat benefactora sobre el mariner que hi navega a prop, sobre el viatger cultural que ell va ser i sobre l’exiliat que és ara, per tant,esperança de salvació personal.

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

de Salvador  Espriu.

Salvador Espriu i Castelló (1913 – 1985. Barcelona) fou un poeta, dramaturg i novel·lista català, considerat un dels renovadors de la prosa catalana neucentista.

La producció literària d'Espriu és extensa, però cal destacar el El caminant i el mur d'estil modernista.
Les musicacions de poemes seus fetes per Raimon han contribuït molt a difondre la seva obra. 
Segons el mateix Espriu, Raimon cantava els seus poemes com ningú no ho havia fet mai.

Amb l'esclat de la Guerra Civil espanyola, no el van enviar al front a causa del seu estat de salut, de manera que feia classes a futurs oficials. Els tràgics esdeveniments el van fer caure en una profunda crisi; creia que el millor que es podia fer era un pacte entre els dos bàndols per acabar la matança.

El seu pare va morir l'abril del 1940 i la seva notaria va passar a mans d'Antoni Gual Ubach. Espriu es va haver de quedar en el despatx durant vint anys, que ell descriu com "els més durs i amargs de la meva vida".

En aquella època en què molts escriptors van passar-se a la llengua castellana, Espriu es va mantenir fidel al català. A més, es va decantar per la poesia com a mètode d'expressió, ja que era més fàcil de publicar en ser un gènere menys controlat per la censura franquista. 

Salvador Espriu va participar en la vida clandestina de la literatura catalana de la immediata postguerra. Entre els anys 1952 i 1955 va publicar El caminant i el mur .En les obres, tot i tractar temàtiques diferents, com poden ser passejar-se Dant per l'infern i el purgatori o viatjar pel Mediterrani seguint l'estil d'Ulisses, sempre acaba arribant a la mateixa conclusió: que ell i tot el que ell estima acabarà desapareixent i caient en l'oblit. Aquí la seva poètica es converteix en una meditació sobre la mort.

Es definia com a agnòstic, mai com a ateu, però afirmava que se sentia atret per la religió. Va voler morir catòlicament, per respecte a la seva mare.

Espriu feia correccions constants a les seves obres, ja que "buscava un català modern", lliure de mots cultes i medievalitzants introduïts pel noucentisme.

ASSAIG DE  PLAGI A LA TAVERNA

de pere quart.

Joan Oliver i Sallarès (1899 – 1986 Barcelona), que emprà com a poeta el pseudònim Pere Quart, fou un poeta, dramaturg, narrador, traductor, director literari i periodista català, considerat un dels poetes i dramaturgs més destacats de la literatura catalana del segle XX.

Durant la Guerra Civil espanyola es va comprometre políticament amb el bàndol republicà. Tot això significà una ruptura definitiva amb el seu passat burgès i el naixement d'un fort compromís polític, ètic i social. En aquest context creà Oda a Barcelona (de clara tendència nacionalista i revolucionària) i l'obra teatral La fam (on es plantegen els problemes de la revolució que intentaven portar endavant els comunistes i els anarquistes). 

Creador d'una obra molt diversa, la seva poesia té influències del realisme amb un to escèptic, influenciat pels efectes de la Guerra civil espanyola i el posterior exili familiar. El seu estil narratiu està clarament marcat per la ironia contra totes les convencions establertes.

BLOWING IN THE WIND 

de Bob Dylan.

Bobert Allen Zimmerman (Minnesota 1941), conegut amb el nom artístic de Bob Dylan, és un compositor i cantant estatunidenc, considerat un dels músics més influents i prolífics del segle XX i guardonat el 2016 amb el Premi Nobel de Literatura "per haver creat una nova expressió poètica en la gran tradició nord-americana de la cançó".^[1]

Bob Dylan ha aportat a la música rock una dimensió poètica més rica i adulta, emprant metàfores i figures al·legòriques per a descriure el desordre individual i social, a més d'una inventiva melòdica provinent d'estructures tradicionals com el blues, la balada o les cançons de treball. Al llarg de la seva carrera ha experimentat amb tota mena de ritmes i formes harmòniques, cosa que ha enriquit la seva expressió musical i ha influït en molts altres intèrprets i compositors.

POEMES BREUS

de  Joan Brossa.

Joan Brossa i Cuervo (Barcelona,  1919 - 1998) fou un poeta, dramaturg i artista plàstic català, encara que ell denominava com a «poesia» tot el que feia. És possiblement el poeta avantguardista català més important de la segona meitat del segle XX.

Fou un dels fundadors del grup artístic avantguardista Dau al Set (1948) i un dels primers defensors de la poesia visual de la literatura catalana. Sempre va tenir una àmplia i interdisciplinària visió de la cultura i així ho expressa en la seva obra, sovint satírica, punyent, irònica, crítica, a vegades irreverent, però, al mateix temps, lúdica. Pel que fa a la llengua catalana, la seva fidelitat és absoluta.

Grans exposicions col·lectives, especialment les monogràfiques de poesia visual o d'arts transversals, ha estat i és constant arreu del món, a més, de poesia visual en té a munto obres.

3 POEMES 

de Maria Merce Marçal.

Maria Merçè Marçal neix a Barcelona.

La tradició popular, palpable en el lèxic, les metàfores, les imatges i els girs idiomàtics, serà una constant en la seva obra. Els seus pares tenien inquietuds culturals i artístiques. La poeta sempre mantindrà el lligam amb la terra i la cultura popular

A més de prendre part activament en la vida literària catalana, Marçal participa en política i en diversos moviments cívics i culturals:

-          Simpatitza amb el Partit Socialista d'Alliberament Nacional, on crea el front de dones, primer grup de dones feministes i nacionalistes. Després es desvincula per formar, amb altres membres, l'organització Nacionalistes d'Esquerra.

-          Marçal s'integra en el moviment feminista. D'una manera o altra, col·labora amb iniciatives de signe feminista de tot tipus.

-          Arran del naixement de la seva filla el 1980, Marçal abandonarà l'activitat política i se centrarà més en l'activisme feminista i cultural.

El seu primer llibre de poemes, Cau de llunes (Premi Carles Riba 1976), prologat per Joan Brossa amb una esplèndida sextina, inclou el poema Divisa, que té el caràcter de manifest que resumeix les directrius del seu activisme

Marçal és de les primeres a tractar en la literatura catalana temes com l'amor lèsbic, l'embaràs o la maternitat. En aquest sentit, trenca tabús sobre maternitat i sexualitat. Reivindica una maternitat plena, que no necessita la presència del mascle i que estableix un vincle íntim i fort amb la filla. També tracta temes com la relació de parella, la identitat femenina, la soledat, el dol o la passió amorosa.

Diagnosticada de càncer, afronta la pròpia mort amb plena consciència i serenor. En parla en diversos poemes, amb imatges poètiques dures i crues, però amb un punt de positivitat: la poeta identifica la mort amb el «desnéixer», amb el retorn al ventre matern. 

Pel que fa a la simbologia, la poesia de Marçal pren elements tradicionalment associats a la dona, i sovint conceptualitzats de manera negativa, i els dóna un nou significat. És el cas de la lluna i de la bruixa, figures freqüents en les seves primeres composicions poètiques. Altres símbols i imatges recurrents són el mar, la sal o el mirall.