Anàlisi de l’assaig "Els secrets de la felicitat" de Sebastià Serrano.

                    ¿Alguien se ha preguntado sobre el secreto de la felicidad? 

Aunque el título del libro diga que son varios los enigmas que hacen de la vida un regalo; todos ellos se pueden sintetizar en un único secreto: las buenas relaciones humanas. Sí, en efecto, algo tan simple como una buena conversación nos produce una felicidad inmensa, al igual que las amistades intimas o los cafés después de un duro día de trabajo o de estudio.

No voy a negarte que los días de lluvia, como era este el caso, aquello de peli y manta no sea satisfactorio, pero ¿qué mejor que compartirlos con ese amigo o amiga que tanto quieres? Los momentos son mejores si son con gente.

Sebastià Serrano, en su ensayo “Els secrets de la felicitat” habla del poder de las relaciones sociales, algo que actualmente se está perdiendo, como señala Simon Sinek en un vídeo que vi por facebook, en el que habla de la infelicidad de los adolescentes actuales debido, en parte, a su incapacidad para mantener relaciones fuertes y profundas. Los amigos pasan a ser personas con las que te diviertes y se deja de lado la importancia de poder apoyarse en los demás.

Lo más interesante de todo ello es, que sabiendo donde reside la felicidad, hoy en día se fomente más el individualismo, las relaciones sociales en las que hay muchos conocidos pero pocos amigos, parece que tener muchas personas a tu alrededor, ser exitoso y que te importen tres pepinos los sentimientos es símbolo de ser una persona feliz y ganadora, cuando la realidad se aleja bastante de esa utopía negativa. 

Una introducción de valores tan necios, en contra de los más solidarios, colectivos y amables es lo que nos está haciendo infelices. Obviamente, no es lo único que nos hace desgraciados, pero es otro de los puñales que atacan directamente a nuestra curva más preciada.

En resumen, recomiendo el libro, es interesante y te da motivos bastante buenos para mantener y provocar relaciones sociales profundas que vayan más allá de las risas y lloros. Es lógico si lo piensas, al fin y al cabo somos animales sociales que carecemos de sentido sin los otros. Imagínate en una isla desierta, sin nadie ¿Es horrible, verdad? Hasta siendo egoísta sería horrible… hacer todo tu solo… ¡Qué pereza! ¿no?

A continuación dejo un pequeño trabajo en el que analicé los argumentos que utiliza Sebastià en su ensayo.

He de decir que al principio lo leía para criticarlo pero al final me di cuenta que tenía bastante razón y que coincidía con él en muchas cosas, ojalá sea también tu caso.  

 

L’evolució la fem tots i totes: 

 

Anàlisi de l’assaig Els secrets de la felicitat de Sebastià Serrano. 

Sebastià Serrano, nascut en 1944 a Bellvís (Catalunya), és catedràtic de lingüística general a la Universitat de Barcelona on treballa com a professor. A més a més, per una banda ha publicat diversos estudis al voltant de la semiòtica, la poètica, la teoria de la ciència i la teoria de la comunicació.

Per altra banda, ha desenvolupat una reflexió lúdica original sobre les potencialitats de la comunicació no verbal i la seua influencia en les relacions humanes.

Sent un expert en la comunicació, no cal dir que actualment col·labora en diversos mitjans de comunicació del nostre país i que ha escrit nombroses obres, sobretot d’assaig, entre les quals trobem  Els secrets de la felicitat, publicat en 2007 i que compta amb sis edicions.

  

L’assaig, gènere textual escrit en prosa al qual pertany aquest llibre, té un caràcter divulgador d’informació que pot ser tant literari com científic.

En aquest cas, es tracta d’un assaig científic, ja que, com es presentarà més endavant, involucra la lògica de la natura amb la capacitat imaginativa de l’autor, explorant així el fons de la realitat en la recerca de la veritat de les coses. No obstant això, l’autor pot, i en aquest cas es veurà que ho fa, incloure el propi punt de vista al voltat del tema tractat, utilitzant diferents recursos i des d'una perspectiva personal.

Aquesta perspectiva individual fa del llibre un text subjectiu, és a dir, l’emissor es troba implicat en el missatge, al mateix temps que utilitza arguments, contraarguments i una tesi a defensar, per tant, està relacionat amb el text argumentatiu. En conseqüència, una de les seues finalitats serà convèncer, debut en part, a la seua funció bàsica que no és altra que la persuasiva.

Centrant l’atenció en el llibre, aquest està compost per set parts estructurades en una introducció al tema a tractar, un desenvolupament i una conclusió que fa de resum a tot l’anterior. No obstant això, l’últim apartat és una síntesi del llibre que uneix els temes amb la tesi que ja s’ha presentat en el primer capítol. És a dir, a pesar del fet d’estructura lliure que caracteritza l’assaig, aquesta obra, concretament, pareix tenir una estructura general enquadrada on la tesi:  “Encara avui les estratègies comunicatives són les millors estratègies de confort, de supervivència i de felicitat que coneix la naturalesa humana”; apareix a la pàgina 15, és a dir, en la primera part del llibre i torna a fer acte de presència com a conclusió al final de l’obra en la pàgina 116: “En una bona gestió de la comunicació hi ha el secret de tot.”

En resum, l’autor defensa que allò que pot donar-nos la felicitat és la possessió d'estratègies comunicatives, tant verbals com no verbals que porten implícites l’afecte en una bona conversa.

Sebastià Serrano uneix el sentit del llenguatge amb la història de l’ésser humà i la biologia durant tot el llibre, motiu pel qual apareixen arguments de quantitat referits a estudis científics, com per exemple a la pàgina 45 quan diu: “No és gens estrany que aquesta regió sigui la més alterada en els episodis de depressió, tal com indiquen els estudis d’anatomia cerebral fets amb persones depressives”. O a la pàgina 112: “Els estudis fets amb persones considerades objectivament com a molt felices assenyalen sistemàticament tres elements ben característics: [...]”. Inclús entre mitges troben altres com és el cas de la pàgina 64 on ensenya-la que: “La literatura clínica  ens mostra que pacients amb lesions als espais centrals de les estructures prefrontals i a les seves connexions límbiques [...]”

Els arguments anteriors es complementen amb els d’autoritat, com és el cas de la presència de Darwin al principi del text en la pàgina 13: “Darwin, al seu llibre L’expressió de les emocions en l’home i els animals [...]”.Continuant per la pàgina 101 amb altre exemple : “Tant és així que en l’argot mèdic dels Estats Units està prenent carta d’identitat, ja s’ha popularitzat molt, el nom de la nova síndrome que seria el primer nivell, el drome TMI ( To Much Information).” I terminant amb l’argument d’aquest tipus que apareix a la pàgina 104: “Em fa l’efecte que la força  de la biologia combrega del tot amb les idees del professor Castell quan postula tot el sentit i l’enfortiment de les identitats, i de a resistència d’aquestes identitats, en el nostre món globalitzat”.

Continuant dins del desenvolupament de la tesi, trobem que utilitza una gran quantitat d’arguments de causa i conseqüència, com podem trobar en la pàgina 62: “Una de les conseqüències d’aquest canvi  radical cap a gestionar molta i diversa informació es que desafia constantment la nostra capacitat de fixar l’atenció”. I en la pàgina 72: “ De fet, en la nostra societat tenim prou  motius per afirmar que les noves tecnologies han afavorit  l’afebliment de les relacions”. Aquest últim raonament també es pot veure com una veritat general, perquè pareix que no necessita argumentar-la, com ocorre en la pàgina 25: “Que la vida és canvi és una gran veritat. Tots i totes ho hem pogut verificar”; o en la pàgina 75:“ Si som sincers estarem d’acord  en el fet que  l’amistat  i l’amor són els millors mecanismes generadors de felicitat que ha creat la naturalesa”.

 

Aquests tipus d’arguments, veritats generals, no són molt abundants, al contrari que ocorre amb els arguments de generalització o exemplificació, que són els més nombrosos, com succeeix en la pàgina 17 en generalitzar un fet que no es dóna en tot el món, ja que en alguns llocs del globus terraqüi hi ha gent on no veu ni l’aigua corrent: “A tothom  li fa l’efecte que tot va molt de pressa, que tot canvia contínuament i que vivim d’una manera molt i molt accelerada, de vegades massa”; o el que descriu en la pàgina 72, després de narrar una anècdota: “ Aquesta situació, ben real, ens podria  servir molt bé com a metàfora d’una bona part de la vida d’avui i d’alguns efectes col·laterals del desplegament de les noves tecnologies [...]”; inclús en la pàgina 109 trobem algun : “Hi ha hospitals- el de Lusana, per exemple- que tenen una llista de persones a les quals acudir de tant en tant perquè facin tacte reconfortant compassiu i calmant a determinats pacients”.

També troben aquells que apel·len a valors superiors. Ara bé, cal dir que no en són molt abundants, és a dir, ocorre el mateix que amb els arguments com a veritats generals.

Una  mostra d’eixa apel·lació a valors superiors, que també es tracta d’un tipus de recurs lingüístic propi dels textos argumentatius, es pot trobar en la pàgina 93: “El que ens sap més greu, però, és que centren els seus objectius d’una manera desmesurada en l’aparença física i, al mateix temps, deixen de valorar qualitats personals més profundes, com la lleialtat, la intel·ligència, l’amabilitat, la compassió o la fidelitat, que també estan entre els desitjos que hem heretat homes i dones.” 

En relació al que s’ha dit abans i per lògica, la utilització d’una gran quantitat d’arguments de causa –conseqüència i exemplificació comporta l’ús de connectors introductoris d’aquest tipus d’arguments, com és el cas de  per això, per tal que, amb l’objectiu de, perquè, etc. així com aquells del tipus explicatiu: amb això volem dir i és a dir.

Una altra classe de connectors més abundants que els d’abans són aquells que assenyalen la contraposició introductòria de contraarguments, com són aquestos casos:  això sí, tant és així, de fet, encara que, tanmateix i ara bé, entre altres.

Finalment, es trobe un gran nombre de connectors d’estructuració com d’una banda, per començar, així mateix, abans, així com, sinó, etc. Que jerarquitzen, organitzen el text i relacionen idees. No obstant això, també en trobem d’altres que indiquen objecció (encara que), que resumeixen (generalment), i que conclouen (I, per acabar).

Tornant a la perspectiva individual, és a dir, a allò que fa del llibre un text subjectiu, tens topem amb una sèrie de recursos lingüístics que evidencien aquest fet i que convé destacar.

Per una part, l’ús dels verbs de tipus opinar que omplien tot el llibre, és el cas concret de “[...]no em sembla  gens agosarat pensar que [...]” en la pàgina 14, però n’hi han molt més casos. 

Per altra part, l’ús connotat del vocabulari, com adjectius i figures literàries, entre les quals es troba una al·legoria en la pàgina 14: “[...] de potenciar l’establiment, mitjançant innovacions adaptatives, d’algoritmes afavoridors d’una imitació creativa que ajudaria primer a caminar i després a córrer pel camí cap al llenguatge en el moment en què certes construccions vocals haguessin aixecat el vol [...]”; metàfores com en la pàgina següent: “[...]la vareta màgica de la natura va fer emergir un element nou – un verdader regal- [...]”; una sinestèsia almenys, materialitzada en la pàgina 18: “El relat que trobareu si decidiu fer el camí d’aquest llibre començarà en un punt dolç: [...]”; i, per a finalitzar, una comparació que intenta evitar ser hipèrbole en la pàgina 109: “No exagero gens si dic que el tacte entre humans és tan necessari com la llum del sol”.

Continuant amb aquest to que intenta atrapar l’atenció del lector, trobem el fet de la utilització d’onomatopeies, concretament en la pàgina 56: “[...]l’olla on fan xup-xup les emocions” i de l’explicació de  fets concrets, un bon exemple d’això és el relat sobre un nen en un llibre de Darwin que apareix en la pàgina 13, però també ho és l’anècdota de la pàgina 69: “L’altre dia, mentre queia la tarda a ciutat, feia un estar molt agradable a tots els sentits i abellia força de seure al carrer, i així ho vaig fer en una cafeteria. De seguida em va cridar l’atenció [...]”. Inclús el de la pàgina 62 “Una amiga meva psiquiatra diu que avui, als centres assistencials, no donen l’abast a l’hora de gestionar la por de la gent.”

Finalment, cal dir que s'adreça directament als lectors amb la intenció d'incloure’ls i fer-los participes de la seua opinió, en aquest sentit, a la pàgina 107 ens parla directament: “Em farà feliç saber que vosaltres, els lectors i les lectores d’aquest llibret, gaudiu de molts i variats intercanvis d’emocions positives [...]”.

En conclusió, Sebastià Serrano utilitza una gran quantitat i diversitat d’arguments i contraarguments, així com de recursos i tècniques pròpies dels discursos subjectius com és el cas de l’assaig.

A banda d’això i abans d’acabar, vull fer una petita aportació en el que respecta a la pàgina 90, on exposa que els mitjans de comunicació referents als anuncis o el cinema, entre altres, exploten els mecanismes psicològics evolutius de l'ésser humà, és a dir, utilitzen models de bellesa que tenim al nostre subconscient.

Personalment, crec que aquesta afirmació es falsa, ja que si la dona és atractiva pel fet reproductiu, les xiques que ixen anorèxiques o amb uns malucs prims, no responen a fets físics adaptatius, sinó tot el contrari, però són vistes com a cànons de bellesa. 

 Tampoc crec que el color de la pell, on el llibre diu que blanca és més atractiva, tinga molta importància en la reproducció. Amb tot això el que vull dir és que és obvi que aquests mitjans persuasius utilitzen informació del nostre subconscient, però, s’ha de dir que al mateix temps intenten canviar certs aspectes per a crear nous prototipus de bellesa i de comportament.

De tota manera, crec que és un llibre interessant que ens pot fer reflexionar al voltant d’eixa recerca de la felicitat, que no està en la riquesa material, ni en la fama, sinó en el nostre cervell i en les relacions que tenim amb els altres. A més, es pot dir que es troba en perill, ja que actualment es premie molt més la competitivitat i l’individualisme, cosa que contrasta molt amb l’evolució de la qual parla Serrano i que ataca directament a les relacions socials, base de la nostra felicitat.

Les institucions educatives, des del meu punt de vista, han de tenir en compte aquest fet, per a enfortir les relacions socials entre l’alumnat i aportar per una educació més cooperativa, afectiva i inclusiva, amb recursos i propostes per a quan deixen l’escola o l’institut, de manera que siguen personetes felices de viure, conviure i aprendre.

Resumen - esquema de las ideas de este ensayo.