Cròniques de la veritat oculta, de Pere Calders.

Petit treball personal.

Pere Calders, nascut a Barcelona en 1912, fou un escriptor, periodista i dibuixant, que influït pel seu pare, escriptor modernista, i per altres intel·lectuals com Kafka, Poe, Massimo Bontempelli i Josep Carner, va formar part del corrent del realisme màgic, tan oposat al realisme històric de l’època, i que es veu reflectit en Cròniques de la veritat oculta. Així mateix, aquesta obra també es veu influïda pel corrent catalanista de l’autor, el qual va fer acte de presència en moltes organitzacions, com ara Palestra, Acció Catalana i PSUC.

Tampoc passa desapercebut l’exili mexica en els contes que recull aquest llibre. El qual, a més, va ser conreat als inicis dels anys 50 en eixe mateix país, motivat per Joan Triado. És aquesta llunyania amb Espanya la que produeix la necessitat d’un intermediari que portes el llibre a Barcelona, i aquest mediador va resultar ser el pare del seu creador, qui va passar a màquina tots els contes i el va presentar al premi Víctor Català en 1954. Gallard que finalment guanya i motiva la seua publicació en 1955 per l'Editorial Selecta.

Si ens centrem en el llibre, el seu títol ja ens dóna curiositat per veure que amaguen les seues pàgines, però si el llegim, descobrim que eixa veritat està més oculta encara del que podríem pensar, exactament, es troba amagada entre les línies i no tant entre les pàgines. És per això, que es fa necessari analitzar tant la seua estructura externa com l’interna i els elements que componen aquesta última.

Respecte a l’estructura externa, es pot assenyalar que està dividida en tres parts: La imprevista certesa, Ver però inexplicable i L’escenari desconcertant. Aquesta organització està marcada pel nombre de pàgines que conforme cada conte, així, en trobem que al primer bloc, les cròniques omplen unes cinc pàgines com a mínim, mentre que al segon, n'omplin tres, i al tercer, hi ha una barreja de pocs contes que contenen un mínim de dos i un màxim de dotze. No obstant això, la forma interna dels contes que pertanyen a cada divisió és molt pareguda.

La majoria de les cròniques comencen descrivint un lloc, normalment una casa, i uns personatges, entre els quals, el protagonista acostuma a ser un home. Dada aquesta insistència en el tipus d’espai i de protagonista, es comprova una certa significació dels elements, per exemple, la casa pot representar la seguretat en enfront del jardí, com ocorre en: El principi de la saviesa. Mentre que, en el cas del protagonista, es pot interpretar que es tracta del mateix Pere Calders, ja que, a part de ser del sexe masculí, ens conta els fets en primera persona del singular, la majoria de les vegades. Aquestes suposicions arriben a la seua fi en: Feblesa de caràcter, ja prop del final del llibre, quan, directament posa el seu nom al protagonista. 

 

Després de les descripcions, sols aparéixer el nuc de la narració, compost majoritàriament per verbs preterits que continuen, quasi sempre, en primera persona del singular, i que, com a verbs que són, ens fan conèixer les accions dels personatges. No obstant això, es poden trobar verbs en present en els diàlegs d'estil directe, que en són molt abundants, al contrari que les descripcions, les quals sols apareixen en casos necessaris per a fer-nos veure un aspecte, generalment físic.
El nuc, a més, sol contenir argumentacions basades en aspectes divins o del destí, preguntes retòriques, exclamacions, ironies, onomatopeies en el cas dels diàlegs, utilització d’adjectius en el cas de les descripcions, normalment de sentiments, llocs i accions. Amb la intenció d’acabar, el fet de la hipèrbole crida molt l’atenció, en el cas, per exemple, de El teatre Caramar, on la majoria son exageracions. 

 

Tots aquests elements esmentats formen part de la subjectivitat del text.

Finalment, trobem el desenllaç de l’assumpte, que es presenta totalment inesperat, moltes vegades absurd i que adquireix la categoria de “bomba” perquè, literalment, et fa esclatar el cervell, o millor dit, el raonament, sobretot, amb eixa frase final, que no sent una fabula, pareix donar una lliçó eloqüent.

Des de la meua opinió, aquestes cròniques guarden alguna entranya relació amb la cultura oriental i de l’Est Europeu, perquè apareixen sovint. Desafortunadament, aquesta connexió continua sent un misteri. Ara bé, el que no es cap secret es el fet de que aquestes cròniques representen parts autobiogràfiques, ja que:

En primer lloc trobem aspectes de l’exili, com per exemple en: La revolta del terrat, que succeeix a Mèxic, o en: La ratlla i el desig on es pot comparar eixa trobada d’una segona casa amb l’exili, moment en el que l’autor analitza quines de les dos es, realment, la seua llar.

En segon lloc, apareix la seva terra física en: La clara consciencia i la tendència política, això es, el catalanisme, en: Els catalans pel món.

Finalment, la tornada a Barcelona també es veu estampada en: La fi.

Ja, per a acabar i en relació amb el realisme màgic, he trobat en aquest recull de contes, una recopilació de critiques socials que, actualment, es troben en efervescència per l’arribada de la globalització, que poc a poc ens introdueix una nova cultura, com ocorre en Quieta nit amb el Pare Noel; que dona pas a la conformitat davant de certs aspectes socials, com ara: La consciència. Visitadora social, L’home i l’ofici i Cada u el seu ofici; i que, a més, alimenta del sentiment individualista com ocorre en: L’esperit guia i en Feblesa de caràcter.

Per altra banda, els aspectes polítics de lluita entre jerarquies socials estan presents com a al·legoria en: La revolta del terrat, i com a element indirecte i polític en: El principi de saviesa, Les mans del taumaturg i La clara consciència, on, a més, pareix que parle de la guerra civil com a context i del destí com a solució per a un fet que, desgraciadament, era quotidià. 

 

Aquesta creença en el destí per evitar responsabilitat dels actes i en la religió, també se satiritza: El problema de l’índia, Una curiositat americana i La maleta marinera.

Un altre aspecte criticat es la ciència desmesurada, que es relaciona amb la globalització en el fet de créixer molt tecnològicament però quedar-nos endarrerits en aspectes morals o socials, com pareix que ell critica en: La ciència i la mesura, L’any de la meva gràcia, El desert, Fet d’armes i Historia Natural. En aquest punt, també es pot afegir, l’abandonament de l’empatia de la solidaritat i altres valors morals, com en L’ “Hedera Helix”, Coses de la providència, Un crim i O ell, o jo. En l’últim es veu també la dualitat moral humana.

La reiterada globalització i l’augment del nivell tecnològic i científic porta,amb ells, els nous mitjans de comunicació que fan confondre la realitat amb la ficció, com ocorre en: El teatre Caramar , en La clau de ferro i en Raspall, que es tracta d’un conte infantil fet quan Pere Calders va entrar en Full Català ( associació catalanista).

 

Finalment, tornant al títol d’aquest llibre i com ben bé diu: la realitat no apareix en cap mitja de comunicació oficial, a nosaltres se’ns dona una realitat preparada, retocada i tractada amb conveniència, com ocorre en: L’arbre domèstic i El geni magiar, on la realitat oficial no correspon a la realitat real.

Tots aquests temes es barregen entre si, juntament amb l’absurd i al surrealisme, donant a entendre que aquest món és de bojos, tristament de bojos.

Tanque el present treball a l’estil de Pere Calders, amb una anècdota que em va ocórrer fa uns dies.

Anava jo en el transport públic, cap a la universitat, com molts altres dies.Anava, també, com molts altres dies, llegint algunes publicacions d’una de les xares socials més importants en l'àmbit internacional, quan, de sobte, vaig llegir sense voler les lletres propagandístiques d’un vell cartell franquista que deia: “FRANCO A VUELTO” . És cert que em vaig escandalitzar, no tant per les mateixes paraules, sinó, més aviat per l’absència d’algun element satíric, així que, donat el meu escepticisme, el vaig tornar a llegir i ara si, prenia sentit “ FRANCO A MUERTO”. No vaig continuar desxifrant més codi lingüístic, la meua integritat psíquica estava fora de perill. No obstant això, em va paréixer curiós com el meu subconscient, que és més esplendorós que jo, havia fet una ironia tan sagaç, perquè clarament, el franquisme no ens governa, estaria bo això!