Pere
Calders, nascut a Barcelona en 1912, fou un escriptor, periodista i
dibuixant, que influït pel seu pare, escriptor modernista, i per
altres intel·lectuals com Kafka, Poe,
Massimo
Bontempelli
i Josep Carner, va formar part del corrent del realisme màgic, tan
oposat al realisme històric de l’època, i que es veu reflectit
en Cròniques de la veritat oculta.
Així mateix, aquesta obra també es veu influïda pel corrent
catalanista de l’autor, el qual va fer acte de presència en moltes
organitzacions, com ara Palestra, Acció Catalana i PSUC.
Tampoc
passa desapercebut l’exili mexica en els contes que recull aquest
llibre. El qual, a més, va ser conreat als inicis dels anys 50 en
eixe mateix país, motivat per Joan Triado.
És aquesta llunyania amb Espanya la que produeix la necessitat d’un
intermediari que portes el llibre a Barcelona, i aquest mediador va
resultar ser el pare del seu creador, qui va passar a màquina tots
els contes i el va presentar al premi Víctor Català en 1954.
Gallard que finalment guanya i motiva la seua publicació en 1955 per
l'Editorial Selecta.
Si
ens centrem en el llibre, el seu títol ja ens dóna curiositat per
veure que amaguen les seues pàgines, però si el llegim, descobrim
que eixa veritat està més oculta encara del que podríem pensar,
exactament, es troba amagada entre les línies i no tant entre les
pàgines. És per això, que es fa necessari analitzar tant la seua
estructura externa com l’interna i els elements que componen
aquesta última.
Respecte a l’estructura externa, es pot assenyalar que està dividida en tres parts: La imprevista certesa, Ver però inexplicable i L’escenari desconcertant. Aquesta organització està marcada pel nombre de pàgines que conforme cada conte, així, en trobem que al primer bloc, les cròniques omplen unes cinc pàgines com a mínim, mentre que al segon, n'omplin tres, i al tercer, hi ha una barreja de pocs contes que contenen un mínim de dos i un màxim de dotze. No obstant això, la forma interna dels contes que pertanyen a cada divisió és molt pareguda.
La majoria de les cròniques comencen descrivint un lloc, normalment una casa, i uns personatges, entre els quals, el protagonista acostuma a ser un home. Dada aquesta insistència en el tipus d’espai i de protagonista, es comprova una certa significació dels elements, per exemple, la casa pot representar la seguretat en enfront del jardí, com ocorre en: El principi de la saviesa. Mentre que, en el cas del protagonista, es pot interpretar que es tracta del mateix Pere Calders, ja que, a part de ser del sexe masculí, ens conta els fets en primera persona del singular, la majoria de les vegades. Aquestes suposicions arriben a la seua fi en: Feblesa de caràcter, ja prop del final del llibre, quan, directament posa el seu nom al protagonista.
Després
de les descripcions, sols aparéixer el nuc de la narració, compost
majoritàriament per verbs preterits que continuen, quasi sempre, en
primera persona del singular, i que, com a verbs que són, ens fan
conèixer les accions dels personatges. No obstant això, es poden
trobar verbs en present en els diàlegs d'estil directe, que en són
molt abundants, al contrari que les descripcions, les quals sols
apareixen en casos necessaris per a fer-nos veure un aspecte,
generalment físic.
El nuc, a més, sol contenir argumentacions basades en aspectes divins o del destí, preguntes retòriques, exclamacions, ironies, onomatopeies en el cas dels diàlegs, utilització d’adjectius en el cas de les descripcions, normalment de sentiments, llocs i accions. Amb la intenció d’acabar, el fet de la hipèrbole crida molt l’atenció, en el cas, per exemple, de El teatre Caramar, on la majoria son exageracions.
El nuc, a més, sol contenir argumentacions basades en aspectes divins o del destí, preguntes retòriques, exclamacions, ironies, onomatopeies en el cas dels diàlegs, utilització d’adjectius en el cas de les descripcions, normalment de sentiments, llocs i accions. Amb la intenció d’acabar, el fet de la hipèrbole crida molt l’atenció, en el cas, per exemple, de El teatre Caramar, on la majoria son exageracions.
Tots
aquests elements esmentats formen part de la subjectivitat del text.
Finalment, trobem el desenllaç de l’assumpte, que es presenta totalment inesperat, moltes vegades absurd i que adquireix la categoria de “bomba” perquè, literalment, et fa esclatar el cervell, o millor dit, el raonament, sobretot, amb eixa frase final, que no sent una fabula, pareix donar una lliçó eloqüent.
Des de la meua opinió, aquestes cròniques guarden alguna entranya relació amb la cultura oriental i de l’Est Europeu, perquè apareixen sovint. Desafortunadament, aquesta connexió continua sent un misteri. Ara bé, el que no es cap secret es el fet de que aquestes cròniques representen parts autobiogràfiques, ja que:
En primer lloc trobem aspectes de l’exili, com per exemple en: La revolta del terrat, que succeeix a Mèxic, o en: La ratlla i el desig on es pot comparar eixa trobada d’una segona casa amb l’exili, moment en el que l’autor analitza quines de les dos es, realment, la seua llar.
En
segon lloc, apareix la seva terra física en: La
clara consciencia
i la tendència política, això es, el catalanisme, en: Els
catalans pel món.
Finalment,
la tornada a Barcelona també es veu estampada en: La
fi.
Ja,
per a acabar i en relació amb el realisme màgic, he trobat en
aquest recull de contes, una recopilació de critiques socials que,
actualment, es troben en efervescència per l’arribada de la
globalització, que poc a poc ens introdueix una nova cultura, com
ocorre en Quieta
nit amb
el Pare Noel; que dona pas a la conformitat davant de certs aspectes
socials, com ara: La
consciència. Visitadora social,
L’home
i l’ofici i
Cada u el seu ofici;
i que, a més, alimenta del sentiment individualista com ocorre en:
L’esperit
guia i
en Feblesa
de caràcter.
Per
altra banda, els aspectes polítics de lluita entre jerarquies
socials estan presents com a al·legoria en:
La
revolta del terrat,
i com a element indirecte i polític en:
El principi de saviesa, Les mans del taumaturg
i La
clara consciència, on,
a més, pareix que parle de la guerra civil com a context i del destí
com a solució per a un fet que, desgraciadament, era quotidià.
Aquesta
creença en el destí per evitar responsabilitat dels actes i en la
religió, també se satiritza: El
problema de l’índia,
Una
curiositat americana i
La
maleta marinera.
Un
altre aspecte criticat es la ciència desmesurada, que es relaciona
amb la globalització en el fet de créixer molt tecnològicament
però quedar-nos endarrerits en aspectes morals o socials, com pareix
que ell critica en: La
ciència i la mesura, L’any de la meva gràcia, El desert, Fet
d’armes i Historia Natural.
En aquest punt, també es pot afegir, l’abandonament de l’empatia
de la solidaritat i altres valors morals, com en
L’ “Hedera Helix”, Coses de la providència, Un crim i
O
ell, o jo. En
l’últim es veu també la dualitat moral humana.
La
reiterada globalització i l’augment del nivell tecnològic i
científic porta,amb ells, els nous mitjans de comunicació que fan
confondre la realitat amb la ficció, com ocorre en:
El teatre Caramar ,
en
La clau de ferro i en Raspall, que
es tracta d’un conte infantil fet quan Pere Calders va entrar en
Full Català
(
associació catalanista).
Finalment,
tornant al títol d’aquest llibre i com ben bé diu: la realitat no
apareix en cap mitja de comunicació oficial, a nosaltres se’ns
dona una realitat preparada, retocada i tractada amb conveniència,
com ocorre en: L’arbre
domèstic i El geni magiar, on
la realitat oficial no correspon a la realitat real.
Tots
aquests temes es barregen entre si, juntament amb l’absurd i al
surrealisme, donant a entendre que aquest món és de bojos,
tristament de bojos.
Tanque el present treball a l’estil de Pere Calders, amb una anècdota que em va ocórrer fa uns dies.
Anava jo en el transport públic, cap
a la universitat, com molts altres dies.Anava, també, com molts
altres dies, llegint algunes publicacions d’una de les xares
socials més importants en l'àmbit internacional, quan, de sobte,
vaig llegir sense voler les lletres propagandístiques d’un vell
cartell franquista que deia: “FRANCO A VUELTO”
.
És cert que em vaig escandalitzar, no tant per les mateixes
paraules, sinó, més aviat per l’absència d’algun element
satíric, així que, donat el meu escepticisme, el vaig tornar a
llegir i ara si, prenia sentit “
FRANCO
A MUERTO”.
No vaig continuar desxifrant més codi lingüístic, la meua
integritat psíquica estava fora de perill. No obstant això, em va
paréixer curiós com el meu subconscient, que és més esplendorós
que jo, havia fet una ironia tan sagaç, perquè clarament, el franquisme no ens governa, estaria bo això!
Bravo
ResponderEliminar